dimarts, de març 21, 2017

EL CAS D'UN SECRET GIRONI.

21/3/2017:
L'enigma deixar Barcelona,rumb nord,destí Girona...però com que de l'Immortal i de les seves xafarderies n'han sè ni un borrall,armo l'història ben enganxada a una "GIRONA DE PAPER",que va crear una dona nord-americana enamorada de la Ciutat i de Catalunya: Novelista,periodista,autora dramàtica i guionista.
La seva novel-la mès icònica ha estat comparada amb l'obra de Jak Kerouac,a un altre de les seves obres,li van donar carn al cine,Jodie Foster i Isabella Rosellini...fou una grand participant de la bohèmia dels anys cinquanta,amiga de Dali, i de Miles  Davis,es va casar amb el fill d'una de las mes importants "patums" del septim art.
INTRODUCCIO A LA NOVEL-LA:
"El primer cop que vaig veure en Josep fou  a les escales de l'hotel Residencia Internacional,el vaig mirar,i ell em va nirar,llavors vam seguir caminant,ell amunt,cap el bar,i jo avall,cap a la porta principal."
Girona,es una ciutat preromana,tè un gran casc antic,amb Catedral,banys àrabs i un munt d'esglèsies monumentals.Les campanes repican a traves d'aquest bosc de pedra cada quinze minuts...dia i nit¡¡¡.
Carrerons amb llambordes,arcs que portan a jardins desconeguts,alguns trossos de muralla original,recoberts de males herbes,semblar talment que Girona es deu al seu ambient i procura no desebre,sensa deixarse vèncer per el pas dels anys.(gironins disculpeu els topics) "...quan vaig trepitjar Girona per sogona vegada,vaig saber que era allà on havia d'estar.No va ser fins llavors que la Ciutat em va captivar,i un cop em va passar això ja no vaig tenir ganes de tornar a marxar..."
(las pistes fotograficas las tindre que "mangar",disculpeu el retras).



25/3/2017:
La nostre novel-la enigma,en els seus primers cptl.,es una història de amor molt "sesentera",però a partir del quart cptl. es transforma en un cant a el barri antic i a els seus descobriments arqueològics i a les seves llegendes,sobre tot a las d'un casalot....
"...un dia en Josep em va dur a la catedral per presentarme an Jean Cocteau i a el seu company el actor Jean Marais,que per cert n'entenia que jo no parles frances,em van dur al jardí de darrera la catedral,el jardí estava descuidat,les parets que l'emvoltavan,estaven trencadas,els graons interiors menavan cap a un passadìs om es vein escletxes de defensa,que finalitzat portava a un altre jardì i a una torre que estava situada a una banda i destacava de forma incongruent enmig d'aquella silueta medieval,vaig preguntar sobre aquell edifici ruinós,
-Abans era magnìfic,tot Girona en parlava.-
-I de quì era?-
-Gent de molts diners,i es van fer la casa d'estil parisenc-
-Eren de la reil-lalesa?-
-No,benestant,una dona francesa-.En Cocteau,estava endariat en entrar a la torre,jo vaig pensar que en el fons,no tenia cap intenciò de filmar en aquell lloc,sinó d'entrar.Què hi ha d'importan dins aquella casa ruinosa?,per la seva manera de comentar,malgrat n'entendre res de frances,vaig deduir que allà si amagava alguna cosa extranya...".Algu va comentar,en catala, que era una construcciò del 1851,i que l'ultima propietaria,era un francesa que hi passava llargues temporades,però lo mès rar era que dins aquell casalot i vivia algu,algu que tocava el violì... "...el fer preguntes sobre els invisibles ocupants,en Lluis,va abaixar la veu,tot i que estàvem sols.
-Has vist an Sabater?-
-Em sembla que no,quin aspecte té?-
-Va disfressat-
-Però quì es aquest tal Sabater?-En Quico Sabater era un heroi local havia tingut  una participaciò en la guerra civil,i des dels seus amagatalls als Pirineus continuava lluitan...
-Ni t' acostis,a en Sabater,sè que s'amaga,es una peça grossa i juga fort.


30/3/2017:
El nostre enigma,fou presentat,per la seva autora a la prensa,el any 2008,en els actuals jardins "La francesa",el mateix lloc on va existir la casa del nostre misteri,i on en Quico Sabater i tenia un amagatall força segur,ja que la propietat era d'estrangers.
"...el perfum Je Reviens era tan fort que gairabé emmascarava l'olor de la terra que algú havia cavat feia poc a l¡habitació costat
-Volen que marxi,ja m'an vaig anar desprès de la Segona Guerra-li vaig preguntar per què ho havia fet,
-Tinc coses per aclarir-li vaig preguntar quan temps feia que s'estava en aquella casa,
-Si t'ho digues,et semblaria tan vella que t'espantaries.Jo ignorava quina relaciò tenia Maria Tourdes amb els gironins,però sabia que hi ha havia tensiò i que evocava sert misteri..."
"...la mare del Josep tem per la seva vida,
-I que fa que sigui tan parìllos?-
-No és el que fa,sinó quì ès,fa feina clandestina,contra Franco,en Josep no ès ùnicament un jove poeta,es una bèstia políticami pertany a la francmaçoneria,Franco odia certs catalans,i en general,li desagraden tots plegats,els culpa de la decadència dels valors castellans,i se 'ls vol carregar,i com els francmaçons son forts a Catalunya,..."
"..es van sentir uns copets a la porta que semblavan codíficats,ella va anar a obrir la porta,un capella la va saludar en català,e inmediatament em va dir que tornés un altre dia i em acompanyar a la porta.Aixì doncs,vaig marxar i un cop mès em va entrar una mena de sentiment misteriòs i impenetrable.No tenia res a veure amb la politìca clandestina,qui cavava? i que buscavan dins aquella casa?..."
Per un moment,la narracio fa un gir,per tornar rapidament a el passat.
PISTA D'OR;
L'autora va neixer el any 1940...
Els quince anys va fer la seva primera estada a Girona i semblar ser que la Ciutat la va encisar,,,
El seu primer exit,literari,va ser "Jeanne Hebutene i Modiglani un amor tragic"....


4/3/2017:
Certament la nostre novel-la enigma,es un xic caòtica,l'ahir,l'avui...l'imaginat,la realitat,fan salts sensa intervals ni punt a part,però malgrat el seu estil la seva lectura n'ès especialment difícil,s'ho semblar es culpa meva.
"...en Josep era al carreró,es van sentir unes passes i en va arrambar a la paret sense deixarme anar. Van passar dos homes,en Josep em va fer un petò al coll i en va ficar la mà a la pitrera i va un paquet sota el jersei,els dos homes van girar de cop,es van adreçar a en Josep i li van clavar un cop de puny que el va estampir contra la paret...el carrerò no tenia sortida,el paquet m'anava relliscant amb la suor provocada pel pànic,un dels homes em mirava malament...van tornar a colpejar en Josep,que va rebotar contra la paret,jo vaig arrencar a córrer cap a  ca la Béatrice,i li vaig dir que avisés a la policia,va mirar per la finestra i va dir
-Però si la policia sòn ells¡¡- el van escorcollar,en Josep tenia els pantalons al voltant dels turmells.
-Si que viatges lleuger,poeta-desprès es va adreçar al seu col-lega i li va ordenar
-Vés i porta la dels rinxols,es a ca la Béatrice.
La Béatrice va obrir la porta del darrere i m'assenyala el mur,tot insinuant que m'hi enfilès..."
Por...
Fugida...
La gelosia de la "prota",i les seves investigacions sobre el grup que envoltava en Josep posava en perill tote la cadena,i l'organitzaciò va decidir allunyarla...
"...li vaig insinuar que podríem anar a ca la francesa,que ella ens cuidaria,li vaig explicar que aquella nit jo hi havia estat,tot i que semblava que fes segles d'allò,em va semblar que s'amoinava molt i malgrat les ferides,va fer una ganyota
-Has estat amb ella?,les coses no podrien anar pitjor.
-Marxem¡¡-
-Això mateix-per uns moments vaig ser feliç-
-A Paris?-
-Vès a fer la bossa va semblar una decisiò espomtània. L'endemà al mati va venir un amic de Barcelona,i no vam poder agafar el tren,i van conversar en veu baixa,el seguent va ser um jove de Girona a punt de prendre els vots religiosos...quan va marxar vaig dir que hauriem d'agafar el tren de nit...
-No hi ha diners per a trens
-Doncs farem dit-
-Tu marxa avui,jo seguiré després,vull conseguir diners...haure de travessar les muntanyes per arribar a França,sóc català i no tinc papers ni permís per anar en lloc.Vam caminar plegats fins la carretera principal,anàvem agafats de la mà...em va donar un bitllet de cent pessetes,i va parar un camiò...va aixecar la mà mentre se m'enduien,m'acabava d'expulsar del paradís sense que jo me n'adonés..."

9/4/2017:
L'autora fa caminar,la seva novel-la,com si fos un relat auto-biogràfic i en part deu ser aixì,consideran l'acompanyament fotogràfic del enegmi,que reforça amb "cameos"...Umberto Eco,Espriu,Dali...que campan intercalats dins l'acciò . 
Desprès de la seva precipitada fugida,la nostre "prota",no va tornar a la seva estimada Girona,fins 1958,amb la esperanza de refer la seva història amb en Josep,però la situaciò política no era millor,i el seu xicot seguia embrancat en complots..."...em va explicar que lluitava per Catalunya,d'una una manera diferent,animava artistes i escriptors a defensar la seva identitat a traves de les seves obres.Organitzava festes,exposicions Li mostrar un cassalot molt antic.
-Això serà la galeria mès gran de la provincia i només exposarem art ccatalà,"La Fontana d' Or" t'agrada el nom?.Evidentment ella no veia les coses amb objectivitat,la ciutat havia tingut problemes,molts homes engarjolats,o se 'ls havien endut enmig de la nit per matarlos,tot incomprensible per ella.En sentir la paraula Madrid,tothom escopia,però ella només veia el seu entorn a traves dels ulls d'en Josep.
"...li vaig comentar l'extraordinària malenconia de la llum als carrers,que m'havia transportat a temps que ja no existien però que no acabaven d'anarsen de tan poderosos com eren.
-Si,és clar,van passar coses molt fortes aquí-
-Quan la guerre?-
-Viatges espirituals a través del temps i d l'espai,per això Girona estaraà sempre connectada a altres dimensions-r 
-Quí va fer aquest viatges?,potser4 els meus deixarien de ser geogràfics...
-Els místics de l'edat mitjana,i d'abans,Girona ha estat testímoni d'uns fets extraordinaris,més enllà de la comprensiò humana,i fa meinys de cent anys,certes persones amb tendències místiques van venir per aquií i van repetir les ceremònies,i en la seva recerca  del "coneixement directa" van defugir l'amor terrenal,ni la mort podia aturarlos- li vaig preguntar si coneixia aquella gent.
-Coneixia la dona- jo sabia que era la francesa,no feia gaire, en una carta de Maria Tourdes que jo vaig trobar sobre la tauleta de nit hi deia
"Mon cheri,je guard le secret"si mai es destapés la veritat,ens cauria una malediciò,al final dela carta hi havia una mena de dibuix d'una piramide amb noms que no vaig desxifrar,també hi havia números i equacions,la paraula de dalt de tot era "Jov".M' la va agafar d'una revolada,i la va posar damunt una pila de documents.
-Quin idioma ès?-
-Hebreu antic...". QUE RES DE RES?.
Pocs dies després vaig decidir marxar,em va acompanyar a l' estaciò...el sacrífici ja estava fet,però el meu cor pertanyia a Girona..."



14/4/2017:
El 1961,la nostre autora es va casar,a Londres,amb un fill d'un dels totems,mès importan del sete art...
"...recordo que no vaig resar,però en comptes d'aixó vaig enviar una mena de missatge a Deu,per agrair la felicitat compartida que finalment sentia amb una persona que estimava i a qui protegiria fos com fos..."
Desprès de parir el seu primer fill va caure malalta,semblar ser que de depresiò post-partum,i li van recomenar un petit temps de repos i allunyament,a la Costa Blava,que ella va cambiar per la Costa Brava,però tornem a la novel-la  "...m'estàva en un hotel tradicional,amb una bona cuina,a la vora del mar i a prop de Cadequès. Els seus clients,turistes que s'estrenaven a la Costa Brava,Girona ja no formava part de la meva vida.Un dia de tramontana vaig decidir fer un tomb per Barcelona i pactar amb el taxista que agafés la carretera de la costa,però al arribar a Calella,el taxi va entrar en pana... -Es la roda,va diagnostica el taxista...vaig voler saber com era Calella i  creuar la carretera,no es veia ningú,ni un trist gat,i el silenci era sepulcral,en un carrer lateral,un home sensual es recolzava a la paret,em mirava era en Josep¡¡¡.
Em va dir que esperava un home de Barcelona,que l'havia de acompanyar a un santuari de Ripoll,així de sencill,darrerament no anava per Girona que s'estava prop dels Pirineus...vaig tornar a el meu taxi,i ell no deixava anar la porta
-Per què no et quedes?fa massa calor a Barcelona...-la conversa s'estava posant perillosa.
Quan en Josep i jo vam arribar a Girona,una carta de la Maria Tourdes,ens va rebre,li demanava que l'anes a veura urgentment,el vaig esperar en un bar d'alla a la vora,on vaig reconèixer-hi un vell amic.
-Ah,la noi anglesa¡¡-em va dir que darrarament veia molt poc en Josep
-Sa mare volia que entrès al seminari,però a un especial,no sé si m'entens.
-A on dius?-
-Més enllá de Ripoll,als Pirineus.Allà tindria un mestre especial.Res de capellans catòlics,tu ja saps...tot plegat molt estrany.
-I què,hi va anar?-
-No en parla,però passa llargues temporades fora de Girona,i en semblar que per l'estil de vida que porta no li convindria gens tenir dona..."

18/4/2017:
En aquell retrobament totes les bones hores de felicitat del seu present,se'n van anar en orris...i el va seguir com un xaiet,primer a Girona desprès a Paris...
"...l' apartament de la Maria Tourdes era a l'altra banda del riu i tot que estava malalta,el seu salò era ple de gent,majoritariament intel-lectuals,que fumavan i xerravan,era un pis gran i es veia que havia envellit molt bé,algunes parets mostraven espais mès blanca on es veia que hi havia hagut cuadres penjats.En van presentar un autor francès,que no deixava de parlar d'una tal Madame Mathieu i semblava que estava escribint una tesis sobre un aspecte poc conegut de la Maria,es van obrir la porta del dormitori i en Josep em va demanar que passés.La Maria semblava exhausta,els porticons estaven mig tancats,anava mig maquillada,però això no li sissimulava la decadència,vaig intentar amagar la meva sorpresa,que quedava d'aquella majastuosa presencia del dies viscuts a Girona?...que quedava del misteri del seu sonriure entre la mitga llum del Call?. Pel terra hi havia retrats emmarcats,vaig suposar que eren els que havien despenjat de la sala del costat,ell la va ajudar a signar un parell de documents,que semblavan importans,en el moment d'agafar la ploma,li va caure de la mà un anell que va rodolar per la vanova,estava mig cremat hi tenia grabades les inicials BS.estava convençuda que la Maria li havia otorgat poders a an  Josep,i ell li va fer a mà un feix de documents ,cartes i fotografies de la torre de la francesa,tot barrejat,però de quins poders es tractava,de la casa de Girona?,que per allò hauria calgut d'un Notari,en Josep li va preguntar què li explicaria al jove autor,
-La meva vida,no veig per què no,tard o d'hora l'arreplrgarà algù-
-Ningú no arreplrgarà res Maria,vaig a fotre fora a tots els visitants-
-Però el capellà que es quedi-va demanar Maria....
Vaig gira cua i em vaig posar a caminar cada cop més de pressa.Paris no em feia bé..."


24/4/2017:

1966:La nostre dona enigma,va tenir el seu segon fill,va començar a escriure en prensa,va vendre el seu
primer relat breu,i a les darrerias d'aquell anys una novel-la a els Estats Units,i llavors en Josep va tornar a picar a la seva vida
"..la seva visita tenia relaciò amb una copa que s'havia posat a subasta,i que ell venia a recuperar.Tenia 37 anys era solter i la majoria del temps vivia amb sa mare. En va dir que estava conten de que les coses m'anesin com jo volia,l'originalitat d'en Josep cridava l'atenciò dels meus amics,que van arribar a suggerir que colaborès amb alguna cosa de poesia catalana a Oxford. Sempre havia sabut que,per mi,en Josep no representava merament un afer del cor,era un regal,un plaer i ara que el tornava a veure m'adonava què ningù mès no em podria provocar aquella sensaciò,però no podia abandonar així com així el meu marit.Em va costar uns quants mesos i va ser la decisió més difícil de la meva vida.
El 1968,en Josep,els nens i jo vam llogar una caseta de pescadors a Port de la Selva,el saló era petit amb sostres de bigues de fusta,i feia olor de resclosit,en Josep va calcular que tenia cent anys.Jo escrivia pel matí i passàvem les tardes caminant per la platja,en Josep,un dia li va assenyalar un poblet amb estaciò de tren que es veia des de la badia.
-Allò és Llançà,es on s'estava la Maria Tourdes-jo em sentia completa,com calia,realitzada...li vaig preguntar per què no m'havia fet l'amor abans perquè s'havia esperat que fos casada. Em va respondre que hi havia la seva mare,que tenia pocs diners i que llavors jo era una nena.Que a ell el seguia la policia i encara pitjor,la societat dels Rosacreus,tot plegat era perillos...i a més a més hi havia el Vaticá...."
La clau de la novel-la,comença obrir l'historia...Vaticà?...Rosacreus?.



29/4/2017:
"...en Josep volia visitar el seu cosí Geli.Un cop a la catedral es va fer fonedís entre un estol de capellans,i jo em vaig quedar palplantada davant la cadira de Carlemany,situada en un lloc priviligiat prop de l'altar major.Vaig pensar que la història d'aquell lloc era tan incalculable que no seria estrany que alguna cose en passés per alt.Quan va tornar en Josep,vam caminar fins a la Torre Gironella,en volia ensenyar el seu grau de reconstrucciò...en vaig quedar mirant desolada,el terreny on hi havia hagut la casa de la francesa...
-Per què ho van tirar a terra?-
-Va desaparèixer d'un dia per l'altre,la gent se 'n feia creus,però es evident que buscaven alguna cosa i que ho havien regirat tot de cap a peus,fins i tot sota els arbres..."
En el transcurs de tote la novel-la l'ombre d'una dona sura,capítol rere capìtol,Maria Tourdes,qui era Maria Tourdes?.Va neixer a Quillan,en el si d'una família rural i benestant,amb conegudes arrels càtars,que va arribar a Girona a les primaries del segle XX,instal-lanse en una vella i opulenta casa,darrera de la Catedral,a la que rapidament va començar a reformar i embellir.En esclatar la primera guerra europea,va ser anfitriona de desenes de compatriotes que hi van trobar refugi i un cert conviure glamuros.Tot Girona va començar a parlar de la "torre de la francesa",dels seus saraus i d'uns estranys rites,que deien que si realitzaven,altres francesos que rondavant refugiats per la Ciutat,van deixar caure a cau de orella,que en aquella torre si reunia el Priorat de Sio,i que la seva mestressa havia sigut amant de l'Abat Saunier,si,si,el de Remes-le Chateau.
Durant la segona guerra,la del 39 al 45,es va mig traslladar a Llança,on ajudava,tan com podia,a jueus,maquis i refugiats,la resistencia antifranquista també li va ser propera i la policia espanyola,convencuda que donava refugi a "rojos,separatistes i macones"la va tenir vigilada,però aquella ella,tenia un aliat molt poderos la Esglesia Catòlica i el Vatica.
Va morir,molt vella,a Paris,a les darreries dels anys 60,envoltada d'una cort  de peculiars "intelectuals".