dijous, de juliol 13, 2017

JOC DE DAMAS.

13/7/2017:
Avui construim un enigma,estil Robert Altman,antertulligant les vides d'unes dones a unes circunstancies,un temps i un país...el nostre.
Els hi va tocar viure una epoca on ser dona no era precisament cap bicoca, patien l'absoluta dependencia,vers els homes de la seva familìa ja que l'obtenció o consolidaciò del patrimoni passava davant de qualsevol sentiment,desposseir una vídua del patrimoni o del seu estatus era un fet correntes Les.classes populars no trencavan pas la pauta,sinó que seguien fins allà on podien els mateixos conceptes,si entre la classe alta el problema era el cognom,i el increment patrimonial,en el poble,potser n'eran tan estrictes,no s'hi miraven tant,però tampoc era gaire diferent,lo mès trist era com es repartia l'educaciò,a les dones les engrunes,fins i tot es deia que si estudiaven tenien meinys possibilitats de cassarse,perquè eran vistes com a dones conflictives,dominava l'analfabetisme,tot que en aquella epoca en alguns convents es va començar a muntar alguna escola per a noies.Alguns  humanistes van iniciar la formaciò de les seves filles aparcant la famosa "costura"que rebien,però en general encara es considerava que el medi natural de la dona,era lo que trasmitìen les mares,malgrat que les dones no tenien la custodia dels fills,sinò el dret tàcit a educar en les normes convenients.Si moria el pare,es creava un grup de tutors,en el qual quasi sempre manava la famulìa paterna,el ditxo popular d'aquella època deia "lo minyo quan perd son pare,allunyarlo de sa mare".Però malgrat tans trencacolls,les xafarderies recullen una activitat sexual no matrimonial bastan regular,les dones tenien amants,que naturalment mantenien amb maxima discreciò,ja que una dona adúltera denunciada  pel marit podia ser tancada.Les dones que es dedicaven a la protituciò estaven perseguides,ho feien perquè no tenien altre recurs de subsistència,però la tendencia era enclaustrarles per regenerarles.La vida domèstica,en general, era plàcida,fora de mort o de ruina econòmica,si a mès de la casa,la dona exercia algin ofici,el seu treball no es considerava treball,si calia que ajudesin al taller,se els ensenyaqva determinades habilitats,tambè  hi havia oficis de dones,cosidores minyones,rentadores de roba,puntaires,però malgrat guanyarse la vida,es veia malament que les dones visquesin soles,les dones tenien els seus espais de relaciò,els mercats,el safareig,el forn,eran elles,la vida real,procrear,alimentar,educar,i crear  xarxes de veinatge per ajudarse i fer mès fàcil la supervivencia,consideran tot això es fa mès valorable l'actitut d'ells,las nostres enigmes en aquelles circunstancies ,reconeixeu l'època?...potser la "foto" ho fa mès aclaridor.



16/7/2017:
Una vegada ubicats en un temps,anem per la nostre primera Dama:
Va neixer a les darreries del segle disset,a Barcelona.
Va morir el 1757,tambe a Barcelona.
La seva nissaga pertenyia a l'aristocràcia barcelonina.
El seu pare era Ramon,Sro.de Llor i baro de Toral.
La seva mare,una dona de la baixa noblesa de la ciutat,va ser Josepa Armengol.
La seva germana Caterina era esposa de Josep Anton Mata,comte de Torre Mata.
El seu pas per l'història ha sigut molt tenue,però en el seu moment força ùtil,per la causa catalana.
Durant els pitjors dies del setje,la nostre Dama va fugir i es va refugiar a ca son germana a Alella.el seu cunyat era membre de la Coronela.
A Alella,passava per ser una dameta frívola, que havia fugit de les privacions de la Barcelona assetjada,i amb aquesta imatge com escut,es relacionava amb les tropes enemigues.
Alella,era en aquell moment de la guerra com "Casablanca",però sensa el cafe de Rik,Mataro era la sortida natural cami de Viena.
Quan he dit tropa enemiga,volia dir oficials.
Era bonica i molt coqueta,però a la seva cambre nomes hi tenia pas franc Ermengol Amill,"prota" de la novel-la "Lliures o morts".
Amill es movia entrel'alta societat instal-lada a Alella i Mataro amb el poble ras.
Enmig d'aquestes passions,els catalans aguantavan.....


21/7/2017:
Alella,poc a poc es va convertir en un campament borbònic,Jaume Clotet,escriu,que el mateix govern de Barcelona,va evitar una escabetxada,contra els nobles que s'hi estaven.Que demostra que aquella no va ser una guerra civil,sinó una guerra polìtica,ja que Felip V volia aliats dins  de Catalunya, i va fer un band per comunicar als nobles austriacistes que si canviaven de bàndol serien perdonats i se els respectarien les possesions (què?una vella coneguda...pudor),i recomenava que qui volguès aquell benefici es refugiés a Mataro o Alella,i el petit i delicios poble es va convertir en una base de repós i era facil de saber "coses",perquè els oficials francesos tenien la convicciò d'estar entre amics.
I en aquest estrany "merder" la nostre dama sonreia "divina de la mort",tot movent el seu ventall,amb el seu idioma propi,i oferin sota la parra del seu jardi xocolate i melindros,mentres els seus pares,resistian estoicament a Barcelona,acollin,dins el seu cassalot del carrer Montcada, a ferits i criatures i el seu cunyat es jugava la pell defensat els baluarts.Nomes quant queia la nit i el servei ja dormia,les dues germanes eran elles mateixes i resavan a Santa Eulalia...catalanes i austriacistes fins el moll del os,nomes eran feliçes quan podien rebre a els seus homes,que els hi feien visites esporadiques,sobre tot an Josep Anton,marit de la seva //germana,que els portava noticies dels pares,mès abituals las dels amant de la nostre dama,que campava d'aci i d'alla,ja que en certa manera era ,lo que mès endavant se li va dir un guerriller,d'aquesta relaciò tan intensa,no consta en la història oficial,ni ningù,entre els seus iguals, en va parlar,però esta comprobat que Amill es movia entre l'alta societat instalada a Alella.

25/7/2017:
Exemple novel-lat de les activitats de la nostre dama enigma.
Jardì d'Alella....
"...ella coqueteja,ell Le Querchoise cap de la guardia valona,li comenta que ha de marxar,ella es queixa,gatona, de la pressa del militar i fa "carones" i "murritos"
-No deu ser que us avorrexo?per què no envieu els soldats on sigui,i vos hi aneu després.-l'home que la considera una bleda,li acaba ensenyant l'ordre d'anar sostenir Mataro,acaba de topar amb una informaciò crucial,la millor,obtinguda en tote la guerra,aguantar el tipo,de la millor manera,considerant l'importancia de l'ordre,i esperar que Le Querchoise marxes,tot dient en falsa admiraciò.
-Quina vida mès dura la vostre- o alguna ximpleria semblant. Liquidada l'escena d' aquella intressada seducciò,corre,cama ajudeuma,a trobar en Salvador Lleonart,cap de l'intel-ligègencia militar,que relligava tot el pais,l'informa que les tropes es movien direcciò a Mataro. Això va passar el juliol del 1713.
El correu per avisar de l'atac,va arribar a Barcelona per mar,quant encara la ciutat tenia certa mobilitat,i no estava tan ferotgement atacada.
Ermengol Amill,estava embarcant un estol de 400 fusellers i miquelets per anar a Mataro,a fer què?,no se sap,a la illa de Maials,hauria estat una trampa,ja que l'esperaven un miler d'homes pel cap baix. Sense perdre temps va consultar a Villarroel,i prudenment l'operaciò queda avortada,i ella,el nostre primer enigma,va passar a la  història,en boca de Santiago Alberti, com la "petita Mata-Hari".


29/7/2017:
Anem per la segona Dama:
Del seu pas per l'història nomes hi trobem una gran nebuòsa,sabem,mès o meinys que va neixer a les darreries del segle XVII,potser el 1790?,a Poal en el si d'una família noble amb palau a el carrer Montcada.
Els seus dos germans foren generals del ejercit austriacista,i ella un soldat a les ordes d'en Lleonart,cap de l'inteligencia catalàna,en part podem dir,que feia la mateixa tasca que la nostre Dama anterior,amb un altre entorn. Parlem d'una monja benedictina professa a Valbona pero que en temps de guerra anava i venia per tots els convents catalans,se la pot ubicar a Santa Clara i a Sant Pere de les Puel-las
No era rar que les famlies d'una certa posiciò tinguessin una monja,les dones,les nobles especialment,trobaven en el convent un ambient de llibertat,on podien arribar a ocupar càrrecs,que difìcilment podien tenir en un matrimoni convencional.I,detall no poc importan,la dot a un convent o monastir,era molt menor a la que calia a un matrimoni sumar l'ambint religios  de les dones i l'orgull que representava consagrar una filla,que les families celebravan ,amb viandes i convidats,com si fos un banquet de noces.La nostre Dama enigma,era una dona culta i el consagrarse en un monestir del segle XII,que tenia farmacia i "scriptorium"tomba de Violant d'Hungria,dona de Jaume I,encara donava mès prestigi.
Elles administravan els bens i a voltes la justicia.ja que tenien una relaciò corrent amb el poble,sobretot pel fet que les seves esglèsies eran tambè parròquies.Malgrat que totes les comunitats eran de clausura,la relacxaciò era molt forte,a partir del segle XIII,aquesta no es va fer estricta. Els monatirs eran motors economics,ja que cobravan censals i rendes,i es nodrien de testaments,dots i donacions.
Aquest era el "plato" de la nostre Dama.

3/8/2017:
El fet de ser germana del marquès de Poal,la va possar en contacte amb la xarxa de en Lleonart,la mateixa en que col-laborava l'anterior dama enigma,fet que ens dona una idea clara de la cobertura territorial de la red,que certament era àmplia i capilar.
Pel fet de ser monja,no podia aportar gaires contactes del món militar però es dedicava,amb disciplina a copiar i traduì papers i a fer circular missatges,en las seves visites a las casas de l'order,i a facilitar informaciò reservada quan era necesari.
El monastir era una cuirassa prou bona,per donar sortida a documents que fesin aguantar la declinant resistència,el cor i l'inteligencia d'aquell esforç batejava a Viena,ja que en la cort austríaca era l'ùnic lloc on els catalans tenien presència oficial i un cert poder,sobre tot consideran que Felip V,es considerava derrotat en les negociacions d'Utrecht,i els  revessos diplomàtics posteriors,i sensa encomanarse ni a Deu ni a el Diable,el 1717 va ocupar Sardenya i Sicilia,tocant allò que no sona a Austria i Savoia,amb tan mala traça que provocar una aliança europea,que tingue la consecuencia que aquell exercit va invadir el nord de Catalunya i com llavors Londres,va tornar a reclamar la llibertat del Principat o que passes a ser tutelat internacionalment,las maniobres,de la nostre dama foren reconfortans,estem el 1719. Tothom ha vist les consequències politiques. de la derrota catalàna, i un esglai va recorrer la peninsula,el sorgir la presencia desestabilitzadora d'una guerrilla de vuit mil homes,posiblement antics Miquelets que encapçalava en Carrasclet,al sud  de Catalunya,per terres del Monastir de la dama tapada,hi diu l'història,que en aquella revolta,ella hi va tenir molt a veure.

/
/
14/8/2017:
Disculpeu el silenci d'aquest darrers dies,un sotrac inesperat de salud.
Però tot es va acabar amb el tractat de la Haia,i el titllat com imbecil Felip V,es va pendrer seriosament la revolta d'en Carrasclet i escombrar aquelles terres,entre ells els nobles refugiats a el Castell de Rocafort que constituien la xaexa de la nostre Daama enigma,que foren empresonats,ella se'n salva pel rang de Abadessa de Vallbona,i perquè no l'acabaran de identificar com a cap del escamot.
Ser Abadessa també li va ser molt ùtil durant la guerra,les seves anades i tornades amb el pretex d'atendre las germanes benedictines,que mal vivien a Barcelona,va ser factible gracies a el seu rang.
Implicada amb la resistencia de les monjes del convent de Santa Clara,fins el final,però el fet que estigues a tocar del baluart del mateix nom,va quedar tan malmès per las bombes que va ser abandonat avans del final de la guerra.Cal recalcar,que fou el primer de Ctalunyan i d'on van sortir diferents grups que s' escamparan per tot el paìs,fins i tot las del Monastir de Pedralbes,sota la prorecciò de Elisenda de Montcada.
Les monjes de Santa Clara van acabar acullides per las de Sant Pere de les Puel-les,un altre Monastir històric,hospital de sang,això es un dir esclar,asil d'horfes i cementiri,perquè avans del fossar de les Moreras,va ser San Pere. Desprès...els "empleos" es donan a gent castellana,es veta els catalans qualsevol nivell d'administraciò,fins i tot a els jesuìttes de la Universitat de Cercera,trabas a la llengua,que no passa ni a les Ameriques,que "sona" la cosa?i neix el Memorial de Greuges...
L a nostre Dama,no arribar a veure aquest moviments,mor com Abadessa a el seu Monastir de Vallbona el 1743.
Fi de la segona Dama.



18/8/2017;
La tercera Dama enigma,va ser molt "glamurosa",elegant i amb nivell intelectual molt aceptable,res a veure amb el colectìu femeni imperant a Barcelona,en aquelles circunstancies,res de participar de la lluita,res de portar aigua a la muralla,ni viandes a els homes de la Coronela,ni enfilar la muralla caiguda,ni cavar rassas ..ella lluia a la Cort en el Palau Major. En el 1706, en un dels primers atacs que va patir la Ciutat ,quan els exèrcits encara esravan equilibrats,Felip acampa a Sarrià,es lluitava cos a cos en els baluards i als entorns de Montjuich,que era vital per dominar la Ciutat i on es concentra el gruix de la lluita i Bach de Roda va enviar gent de Osona,i Felip com sempre esperava reforços de l' avi francès,la Cort es va refugiar a Sant Pere de les Puel-les,sempre San Pere,ja que fins i tot el Palau Menor,ran a mar,va quedar inutilitzat,i en el Monastir,on les monjes es van retirar en una part,per fer lloc a tote la noblesa,la nostre donà va tracta en mès asiduitat a Miquel Joan von A...,tercer comte del mateix nom,vinculat a el Emperador del qui era insepareble...i es en aquestes curcunstancies que el nostre enigma inicià el seu pas a l'història. Miquel Joan s'enamorar d'ella i la descriu aixì "...esvelta,de ben proporcionada alçaria,sa brillant cavallera rossa y sa mirada expresiva donaven encara major perfecciò a les belles proporcions de la graciosa testa,dona discreta en tota escomença,es spill de gracioses maneres,sa finor i tacte sempre exquisits"...o sia un mirlo blanc,i en aquella situaciò,tancats entre murs s'enamoren i decidiren fer junta el camí de la vida...el comte tenia vint-i-tres anys,ella disset.
AVUI MES BARCELONINA QUE MAI...ENDAVANT ENÇISADORA¡¡¡¡

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Bella dama, la descrita, jove i lluminosa,
en qui tots els ulls amorosos estaven posats.
Temo no saber la identitat de al senyora.
Una abraçada.
Olga X.

d’agost 18, 2017 8:51 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home