dijous, de juliol 13, 2017

JOC DE DAMAS.

13/7/2017:
Avui construim un enigma,estil Robert Altman,antertulligant les vides d'unes dones a unes circunstancies,un temps i un país...el nostre.
Els hi va tocar viure una epoca on ser dona no era precisament cap bicoca, patien l'absoluta dependencia,vers els homes de la seva familìa ja que l'obtenció o consolidaciò del patrimoni passava davant de qualsevol sentiment,desposseir una vídua del patrimoni o del seu estatus era un fet correntes Les.classes populars no trencavan pas la pauta,sinó que seguien fins allà on podien els mateixos conceptes,si entre la classe alta el problema era el cognom,i el increment patrimonial,en el poble,potser n'eran tan estrictes,no s'hi miraven tant,però tampoc era gaire diferent,lo mès trist era com es repartia l'educaciò,a les dones les engrunes,fins i tot es deia que si estudiaven tenien meinys possibilitats de cassarse,perquè eran vistes com a dones conflictives,dominava l'analfabetisme,tot que en aquella epoca en alguns convents es va començar a muntar alguna escola per a noies.Alguns  humanistes van iniciar la formaciò de les seves filles aparcant la famosa "costura"que rebien,però en general encara es considerava que el medi natural de la dona,era lo que trasmitìen les mares,malgrat que les dones no tenien la custodia dels fills,sinò el dret tàcit a educar en les normes convenients.Si moria el pare,es creava un grup de tutors,en el qual quasi sempre manava la famulìa paterna,el ditxo popular d'aquella època deia "lo minyo quan perd son pare,allunyarlo de sa mare".Però malgrat tans trencacolls,les xafarderies recullen una activitat sexual no matrimonial bastan regular,les dones tenien amants,que naturalment mantenien amb maxima discreciò,ja que una dona adúltera denunciada  pel marit podia ser tancada.Les dones que es dedicaven a la protituciò estaven perseguides,ho feien perquè no tenien altre recurs de subsistència,però la tendencia era enclaustrarles per regenerarles.La vida domèstica,en general, era plàcida,fora de mort o de ruina econòmica,si a mès de la casa,la dona exercia algin ofici,el seu treball no es considerava treball,si calia que ajudesin al taller,se els ensenyaqva determinades habilitats,tambè  hi havia oficis de dones,cosidores minyones,rentadores de roba,puntaires,però malgrat guanyarse la vida,es veia malament que les dones visquesin soles,les dones tenien els seus espais de relaciò,els mercats,el safareig,el forn,eran elles,la vida real,procrear,alimentar,educar,i crear  xarxes de veinatge per ajudarse i fer mès fàcil la supervivencia,consideran tot això es fa mès valorable l'actitut d'ells,las nostres enigmes en aquelles circunstancies ,reconeixeu l'època?...potser la "foto" ho fa mès aclaridor.



16/7/2017:
Una vegada ubicats en un temps,anem per la nostre primera Dama:
Va neixer a les darreries del segle disset,a Barcelona.
Va morir el 1757,tambe a Barcelona.
La seva nissaga pertenyia a l'aristocràcia barcelonina.
El seu pare era Ramon,Sro.de Llor i baro de Toral.
La seva mare,una dona de la baixa noblesa de la ciutat,va ser Josepa Armengol.
La seva germana Caterina era esposa de Josep Anton Mata,comte de Torre Mata.
El seu pas per l'història ha sigut molt tenue,però en el seu moment força ùtil,per la causa catalana.
Durant els pitjors dies del setje,la nostre Dama va fugir i es va refugiar a ca son germana a Alella.el seu cunyat era membre de la Coronela.
A Alella,passava per ser una dameta frívola, que havia fugit de les privacions de la Barcelona assetjada,i amb aquesta imatge com escut,es relacionava amb les tropes enemigues.
Alella,era en aquell moment de la guerra com "Casablanca",però sensa el cafe de Rik,Mataro era la sortida natural cami de Viena.
Quan he dit tropa enemiga,volia dir oficials.
Era bonica i molt coqueta,però a la seva cambre nomes hi tenia pas franc Ermengol Amill,"prota" de la novel-la "Lliures o morts".
Amill es movia entrel'alta societat instal-lada a Alella i Mataro amb el poble ras.
Enmig d'aquestes passions,els catalans aguantavan.....


21/7/2017:
Alella,poc a poc es va convertir en un campament borbònic,Jaume Clotet,escriu,que el mateix govern de Barcelona,va evitar una escabetxada,contra els nobles que s'hi estaven.Que demostra que aquella no va ser una guerra civil,sinó una guerra polìtica,ja que Felip V volia aliats dins  de Catalunya, i va fer un band per comunicar als nobles austriacistes que si canviaven de bàndol serien perdonats i se els respectarien les possesions (què?una vella coneguda...pudor),i recomenava que qui volguès aquell benefici es refugiés a Mataro o Alella,i el petit i delicios poble es va convertir en una base de repós i era facil de saber "coses",perquè els oficials francesos tenien la convicciò d'estar entre amics.
I en aquest estrany "merder" la nostre dama sonreia "divina de la mort",tot movent el seu ventall,amb el seu idioma propi,i oferin sota la parra del seu jardi xocolate i melindros,mentres els seus pares,resistian estoicament a Barcelona,acollin,dins el seu cassalot del carrer Montcada, a ferits i criatures i el seu cunyat es jugava la pell defensat els baluarts.Nomes quant queia la nit i el servei ja dormia,les dues germanes eran elles mateixes i resavan a Santa Eulalia...catalanes i austriacistes fins el moll del os,nomes eran feliçes quan podien rebre a els seus homes,que els hi feien visites esporadiques,sobre tot an Josep Anton,marit de la seva germana,que els portava noticies dels pares,mès abituals las dels amant de la nostre dama,que campava d'aci i d'alla,ja que en certa manera era ,lo que mès endavant se li va dir un guerriller,d'aquesta relaciò tan intensa,no consta en la història oficial,ni ningù,entre els seus iguals, en va parlar,però esta comprobat que Amill es movia entre l'alta societat instalada a Alella.

0 Comments:

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home