EL CAS DE LES DONES PUDENTS.

13/5/2016:

Avui,el enigma "va" sobre unes dones que tan la mare,l'avia o la tieta,en van ensenyar a respectar.
Quan les vaig veure,per primera vegada,en el mercat,un estiu a primera hore,an van sobtar molt...van entrar en grup,quasi corrent,les altres dones que feien cua,las van deixar "colar",anavan brutes i pudient,pudient molt.
-Avia quì son?-
-Son las dones del....- en aquella fàbrica,a dos quart de nou del mtì.donavan mitja hore lliure i moltes marxavant com esperitades al mercat per comprar el sopar,la gent les deixaven passar, perquè sabien el pa que si donava en aquella fàbrica,compravan el rebuig i marxavan cuita-corrent. això en va passar els ants 50.
"Eren dones embotornades,tenyides amb els colors de la fam,de la pudor,d'una misèria que les arrapava fins que morien als trenta i pico d'anys,a tot estirar,i amb una gran sort als quaranta.
Exhalavan un tuf espès d'olis pesants,d'espart,de borra,de misèria,com si no tinguesin edat,com si fossin bèsties de bast,energia a baix preu"
X.Benguerel.
Quì eran aquestes dones?...quìn mal nom tenien?.

17/5/2016:

Finalitzada la passajada literaria,del dia de S.Jordi,fent vìa cap el lloc mès caracterìstic del barri i fer un vermouth amb oliveta,les quasi oblidades dones pudents han van sortir al pas,en forma d'una de placa clavada a terra ,com homenatge durant els anys de las grans transformacions,i allà mateix vaig decidir armar aquest humil enigma.

1882:Els germans Godo,els de La Vanguardia,van decidir eixacar la mès gran fàbrica de jute d'Espanya. els primers anys se la coneixia popularment,con "els sacs",l'arpillera era la seva primera matèria,hi van arribar a treballar mès de dos mil persones,majoritariament dones i nens,si feien tres torns,mai parava...

Desprès de la nostre guerra,les naus dels magatxems,foren presò franquista,de terrible memòria per cert,però aquesta es un altre història.

Els Godo,refugiats a Italia,no la van recuperar fins el any 1943,no eran gaire ben vistos per "el regimen",van intentar aixecarla novament,però no fou prou rentable,passats uns deu anys la van reconvertir en naus per petites empresses o tallers,ara en el seu lloc i trobem un Hotel de quatre estrelles...ironies del destì.

Poc a poc el trist pas per la vida,d'aquelles vituperades dones,s'esmuny.

JOANA:Certament "pudent"es terrible.però el mal-nom en que foren conegudes en el seu entorn... esgarrifos

22/5/2016;

 

Fa un grapat d'anys,vaig assistir el Centre Cìvic del barri,a un acte en el seu record,on unes supervivents,encara,que van donar testimoni de lo viscut dins aquell mòn i el seu entorn.

Segons elles,la majoria pertenyian a l' emigraciò llevantina i analfabetes,però en determinades circunstacies,mares solteres,abandonaments familiars,vidues...,les dones del veinat s'"apuntavan",ni que fos provisionalment,ja que sèmpre en aquella fàbrica h'havien vacants,i en meinys de vint-quatre hores ja traballavan.

La setmanada,llavors es cobrava per setmanes,n'era precisament llaminera,era equiparable a la de qualsevol setmanada del ram del aigua,però es feien torns i oferien un lloc segur de traball que permetía cercar un altre feina meinys faxuga,i mentres tan anar fen bullir l'olla.

Dins les seves naus,l'insolubritat convivia amb abusos,sobre tot a les nenes,les "velles",en realitat dones de trenta anys,mès o meinys,les defensavan com podien,però els homes que hi traballavan n'eran lo millor de cada casa. Irades van recorre a la CNT....el "mètodo"anarquista va fer efecta,i nomès quatre "talosos",que anavan de valents,van seguìr "foten mà",però las falacions es van acabar.

Durant la setmana tràgica,va corre la brama,que envalentides pel ambient revolucionari,allà dins mès d'un va rebre de valent...lo cert es que passats els aldarulls,els Godo van regalar a la guàrdia civil uns terrenys,allà mateix,on van armar una caserna...casualitat?

 

 

 

 26/5/2016:

De la vida privada dels pobres de solemnitat ,hi ha,historicament parlant molt poc escrit.,molt de novel-lat i pocs elements comprobables,aixì que an tinc que remetrè anecdotes de tradiciò oral.

A Barcelona,en la majoria de terrats existien safaregus comunals,on els veins hi feien la bogade,si en la finca hi vivia una famìlia que treballa, en la nostre fàbrica enigma,hi volia rentari esclatava el conflicta,la seva roba impregnada d'olis pesant i pols de jute,convertia el safareig en un basal d'aigua bruta i pudent,ja que es renovava,lentament per un sobreixido,i era corrent que la comunitat els hi prohibis el seu ùs. Aquelles circunsàancies forçava a les nostres dones anar arrentar a els dafareigus pùblics,un altre  daltabaix.

Aquest llocs,anomenats pùblics,però en realitat eran de pagament,existien en tots els barris,i si podia trobar,segons uns canons,aigua corrent,calenta o freda,cendra per blanquejar,palas i tots els altres elements nesessaris,però l'oposiciò a la seva presencia era forta.Tinc entès que en tot el P.N.,nomès en un las deixavan rentar,tot un problema si considerem que hi van arribar a treballar mès de dos mil persones,i pagan mès que las altres esclar...detall que retenia la frequencia del rentat i empitjorava la seva higiene,amb el consecuent i posterior rebuig social,rebuig que patien sobretot els nens.

 

30/5/2016;

 

Las víctimes,"colaterals",d'aquella situaciò va ser la canalla,rondavan tot el dia pels carrers com cabretes sensa pastor,esclar que eran temps que això de l'escolaritzaciò era un pribilegui.

Las escoles de Ferrer i Guardia,van cambiar una mica la mentalitat de la classe obrera,però tot i aixì l'intenciò fins i tot dels mès conscienciats era "lleguir,escriure i les quatre regles" i de pet a la fàbrica,amb deu o dotze anys com a molt.

Però per las nostres dones, que quan sortien de la feina brutes i esgotades,l'educaciò dels fills era un problema secundari,i a mès a mès a la famosa fàbrica a els vuit anys ja els llogaven...bruts,mal nutrits i descriminats s'organitzavan entre ells,amb el mès pur èstil Dikens,,pels botiguers del P.N.van esdevenir una autentica plaga,,,aquì un grapat de carbò,allà una poma o una patatat...algù en va explicar,fa anys i painys,que el seu lloc de repartiment del botí,era el cementiri,el racò que ara coneixem com el dels gitanos,no han puc donar fe,però....

L'escola Moderna,va fer un esforç d'asimilaciò i va intentar captarlos,oferin un apat calent,però tots sabem com es va estruncar aquell inten pedagògic.

Analfabets,justament airats el seu pas per la vida fou un rebuf de la situaciò famìliar.

 

2/6/2016:

 

Las malalties professionals,que patien,eran pulmonars,la gent es creia que era tuberculosis,tos,ofeg...però semblar ser que era enfisema.

Sensa mitjans terapèutics la mort era prematura i molt dolorosa,i a la situacio dura,durissima de la feina s'afegia la por de la malaltia que encara les descriminava un grau mès.Aixì que moltes fugian de can Godo,davant cualsevol altre oferta.ni que fos meinys renumerada,es diu que Can Arrosega dones, es nutria,a molt bon preu,d'aquelles circunstancies.

Be aquì s'acaba l'enigma,an sap greu que quedi sensa resoldre,elles es mereixen un record,foren martirs de la classe obrera.